/Estel· Juvanteny i Fradera. Pronoms neutres i masculins. vint-i-set anys. Persona No-Binària Trans en pauta hormonal de testosterona. De classe obrera i de poble. Artista, Educadori i Activista. Sense independència econòmica./ Per a més informació / traduccions del text: @3.lll.lll ESP / ENG on this web: MASTECTOMIA DOBLE PER L'ESTEL· - - - Quan podem dir que ja no podem més? A mi m'han ensenyat a conformar-me i he après a sobreviure, com totis. A dir: "és el que hi ha", fins que he "decidit" que ja no podia més. He "decidit" entre cometes, perquè no em quedaven gaires més opcions. Em llevava cada dia davant d'un Estel· que preferia deixar d'existir, però que per conformisme i per no decebre a ningú, sobrevivia fins al final del dia, cada dia. Conformar-se no és decidir, conformar-se és sotmetre's a què altres decideixin per tu. A setze anys jo ja tenia claríssim que, com a mínim, les tetes no em pertanyien. Allò va créixer sense el meu permís i a tothom li semblava normal menys a mi. De sobte em vaig veure carregant de per vida dos pits que em semblaven desproporcionadament grans. M'ho semblaven perquè m'ho recordaven cada dia a l'escola i eren, molts cops, l'única cosa que veia l'altra gent. Semblava que aquelles mamelles havien decidit la resta de coses de la meva vida. El meu cony no, per mi, en aquell moment, eren les tetes. A classe tothom tenia un motiu, l'escollien els que tenien menys ganes d'estar a l'escola, però hi havien d'estar per força, i els espavilats s'aprofitaven d'aquest rebateig, per amanir l'avorriment dels continguts desfasats del temari. El meu motiu era "postisses" (uf, em dona tota la sensació de "deadname"). Els meus pits cridaven l'atenció, ja fossin amagats sota una samarreta i capes de roba, o bé exposats com fruites en un escot; fins al punt que s'especulés que eren mamelles postisses. Sense el meu consentiment, la gent es prenia la llibertat de mirar-los descaradament, de tocar-los i d'exigir-los. Quin fastig, quan hi penso me les arrancaria jo mateix... Va ser aleshores quan es van desenganxar de mi, crec, i no va ser pas meva la voluntat, simplement va ocórrer. Se'm van esquinçar per dins aquells pits grossos i rodons i se'm van desenganxar, tu, quedant-se allà on eren, però buits de mi. Jo m'acabo (com a Estel·) des dels setze anys a la base de les tetes i això és quelcom que m'ha costat molt poder explicar. La gent em deia: "però com pots no voler viure en aquest cos, si és preciós" i "aquestes tetes, tant de bo jo les tingués així de grosses, valora el que tens". No diré que no va fer mal, aquell dolor que no es veia i, per tant, no es reconeixia. A part del dolor del moment, això m'ha torturat medievalment, com un reverb que s'acobla a altres dolors, durant anys i anys i anys. Ara que fa onze mesos que estic en pauta hormonal de testosterona, els pits se m'han buidat de greix. Només hi queda la glàndula mamària i molts cops jauen desinflats com globus tristos sobre el meu ventre. Ara noto, encara més, com de desenganxats n'estan de mi. No els faltava raó a la canalla, les meves tetes són postisses, perquè el que jo tinc són pectorals. La cosa és que cada cop em corre més pressa per ajustar aquesta part del meu cos a mi i poder fer una vida digna, em sento miserable conformant-me i per això "decideixo" que ja no puc més, demano ajuda per finançar aquesta operació perquè jo sol no puc assumir-ne el cost, i al CAP em donen vuit anys d'espera (o de des-espera, més ben dit). Jo sé que el dolor físic de la cirurgia hi serà de formes variopintes durant mesos, no fotem, però no serà ni de bon tros equiparable al dolor que he passat i al que m'enfronto cada dia. Això no us ho pot explicar cap metge, us ho haig d'explicar jo, ara us ho anticipo com a persona informada i espero que d'aquí a un temps, us ho pugui explicar com a persona operada <3. Si vols que t’expliqui com ho visc ara: Vestir-me és un Cristo cada dia, trigo hores i tampoc tinc tanta roba, creu-me, em provo les mateixes samarretes i pantalons vint cops. Faig tard a tot arreu per aquesta raó i molts cops no surto de casa si no és necessari o haig d'anar a treballar, per no haver de passar per aquest moment de sobre anàlisis del que em queda femení i el que em queda masculí. És una tempesta de pensaments que em deixa sense energies i sense ganes de viure. Tinc una faixa compressora per aplanar el pit i a vegades això m'ajuda a sortir de casa, però em destrossa l'esquena i no em deixa respirar, no el puc dur més de 6 hores, no el puc dur per fer esport ni banyar-me, i tinc tan de pit i l'esquena tan petita que el binder no aplana res, més aviat aglomera allò que em penja en una "mega-uni-teta" que encara em fa sentir més ridícul i exposat. Quan passo per davant dels aparadors o dels miralls no puc evitar revisar que tot estigui el més pla possible, però mai és suficient. Canvio la meva postura i em quedo encorbadi com un bastó. Em sé totes les "poses" i als selfies no es nota, però perquè m'hi passo hores, entrenant la vista. No puc dur la roba que m'ajudaria a tenir una mica més de "passing" (per si no ho coneixes: que faci que la gent em llegeixi més en masculí que en femení i potencialment em tracti d'"ell" (ja que, el pronom neutre fora les bombolles queer sembla imposssssssssible d'aprendre)). Fa l'efecte contrari i m'accentua encara més les tetes, perquè és roba que representa que la duu gent sense pits. Cada dia la gent que em creuo em tracta d'"ella". Al principi dius bé, no passa res, a mi m'importen les de casa i les que m'estimo i als altres doncs que els bombin. Però et va carregant amb el temps, i jo, que soc un tros de dimoni goblin de cau humit i brut, príncep guapo i una mica twink també, però bèstia, al capdavall; i penso: "com és possible? On veuen l'"ella"? Després de tot el que faig i el que he fet?". Així no es pot viure, jo n'estic fart. Jo vull poder-me posar (o treure'm) el que vulgui sense patir això dia si, dia també. M'està començant a sortir un bigoti i una barba amb pèls més-que-moixins, amb arrel i direcció, xulíssims perquè són taronges com els del cap, i a mi em sembla que em queden molt bé, però m'esfereeix sortir al carrer amb bigoti i tetes cada dia. Jo vull les meves patilles, les tetes que se les quedi una altra persona, tu. Continuaré treballant per aconseguir pagar la mastectomia, organitzant esdeveniments per recaptar diners, estalviant el que pugui, però pagar el lloguer i menjar sempre aniran per davant. Sol no podré fer-ho, però no hi estic de sol, hi sou vosaltres. Aportis el que aportis t'ho agraeixo sencer, i et faig el petó virtual a la galta més gran que t'hagin fet mai, ja sigui en forma de diners, compartint la campanya, o de suport en la lluita. Gràcies <3
Artículos relacionados
